Tòpics

Cal dedicar especial atenció als aparadors de les grans multinacionals de la roba, aquestes exposicions a peu de carrer on sembla que s’ha refugiat l’escultura figurativa (o on encara s’explota el seu enorme poder; en la seva dimensió de doble i mirall de la qual parlava Morin), aquests diorames de baratillu on s’exhibeixen i normalitzen sense objeccions idees reforçadament sexistes.

En primer lloc,  l’aspecte mostratiu que van tenir durant anys ha anat essent substituït per un estil, per mitjà de la inclusió d’una escenografia més complexa (complements, mobiliari…), llums més acurades i maniquins més particularitzats, molt més narratiu. És a dir, la seva estatuària ja no es mostra estàtica i de front, amb cert format arcaic, sinó que se’ns presenta com a protagonista dins una història, de vegades més explícita i d’altres més simbòlica.

En segon lloc, només cal sortir al carrer per veure que tornen amb força la dona objecte, superficial i capritxosa, i el “macho machote” que sap el que és bo. Tornen amb força, perquè mai havien marxat, els tòpics més institucionalitzats.

“Les forces de les ombres ens diuen veritats, ens tempten amb minúcies, per després enganyar-nos en allò greu i transcendent.”

                                                                            Macbeth, William Shakespeare


contenidos © Jordi Mota Montserratsite by Bluekea