Abandonats

De tots és coneguda l’atracció dels fotògrafs per les runes, espais i objectes abandonats. Amb la intenció de reflexionar-hi, i deixant de banda algunes motivacions com podria ser la influència de la imatge de guerra, etc., intentem anar una mica més lluny. Observem primer que una de les raons antropològiques de l’aparició de la fotografia i posteriorment del cinema (tenint en compte que els avenços tecnològics venen a cobrir una necessitat o saciar un impuls social que alhora aplana el camí per a l’aparició d’aquell) és la voluntat humana de persistència en el temps, de pervivència més enllà de la mort. La fotografia, doncs, entre molts altres usos, ha vingut a cobrir també les necessitats que, en d’altres moments de la història, cobrien les mòmies o el bust funerari de retrat del difunt, per exemple. A les tombes hi trobem ara la fotografia d'aquell o aquella que va desaparèixer. Respon això a l’impuls de fer perviure l’ésser estimat més enllà de la seva desaparició, de salvar-lo del flux de l’efímer. Aquest impuls, un entre d’altres, és també el que ens mou secretament moltes vegades a fer fotografies.

Ara bé, la fotografia no és la vida, sinó la imatge de la seva aparença. Així, les fotografies, són també cadàvers d’allò que va succeir, objectes amb l’aparença del que va ser però mancats de vida veritable, autònoma.

Els objectes abandonats i paisatges desolats ens inquieten als amants de la imatge perquè en certa mesura comparteixen la mateixa naturalesa que les fotografies. Són objectes o espais que conserven encara una pàl·lida aparença del que van ser però que, pel fet de no ser ja “útils” ni servir per la funció que van ser creats, ja no són vius. Estan, com les fotografies, en aquell moment de transició entre la vida i la desaparició, en aquella perseverança en perviure, en persistir. Perquè és la seva condició de supervivents el que ens atrau, la seva presència inert quan tot el que els envoltava ha desaparegut. És important destacar, en aquest sentit, que allò que trobem abandonat no és desaparegut, sinó supervivent. El que ha desaparegut és tot allò que li donava sentit i vida.

És per això que reconeixem en les coses desolades una pulsió que ens és familiar. Aleshores, en escoltar la seva lluita i la seva agonia, aixequem compassivament la càmera, disparem, i podem creure, una vegada més, que les salvem de la desaparició.


contenidos © Jordi Mota Montserratsite by Bluekea